HISTÒRIES DE BALCÓ

 Hola em dic…millor no ho dic. Visc a València i a mi tot açò de la quarantena ni em va ni em pega. No vull dir que estic avorrida, no em permeto eixe luxe, no, a la meua escola sempre em diuen que no puc escriure una cosa sense saber que significa, però ells diuen “Quarantena” però ho entenen com; “Anem a enviar un munt de deures!” Però escolteu, açò és millor que avorrir-se perquè l’avorriment és el pitjor que hi ha. La cosa és que ara no m’avorrisc, us explique.

Era un dilluns qualsevol, després de estar tot el dia fent tasques, vaig eixir al balcó a les 20:00 (com faig sempre) a aplaudir pels sanitaris. Durant uns minuts tot el món aplaudia i fins i tot alguns posaven música, i jo, jo a tenia les mans vermelles, cada vegada em feien més mal i aplaudia menys.

-Va aplaudeix més fort!!!!- va dir la meua mare agafant les meues mans amb força i colpejant-les entre si.

-Ahhhhhhhh!!!!!!!!- vaig cridar de dolor. De sobte tot el veïnat va deixar d'aplaudir i van parar la música. Durant uns segons tots dirigien la vista al meu balcó i em miraren. Després tots recolliren els altaveus, etc, i entraren a casa, fins i tot la meua mare. La meua mare sempre sol fer això de quan la seua filla fa alguna cosa vergonyosa s’activa el seu súperpoder de “Vergonya Aliena”, fa com si jo no fora filla seua i se’n va.

Em vaig quedar sola al balcó, però de sobte em va entrar el riure i vaig començar a riure com si em fora la vida d'això. Ningú em mirava excepte la meua mare que em mirava de reüll mentre tallava una creïlla, com si jo tingués algun problema. Però jo continuava rient cada volta més fort. La meua mare farta, va cridar:

-Prou!!!!- vaig callar.

La meua mare, va anar a la dutxa i no em va dir res més. De sobte vaig girar-me cap al carrer i vaig veure a tres gossets en la cera. Vaig pensar que serien abandonats però no podia ser perquè estaven perfectament pentinats i a més, duia cadascun un collaret rosa molt bonic. En aquell moment va passar un cotxe, en les petjades de les seues rodes es podia llegir: ELS TRES GOSSETS.

Quan vaig acabar de llegir-ho, cada gos es va posar davant d’un portal d’una casa i va aparéixer una iaia i va començar...

-Bufaré i bufaré i la teua casa derrocaré!!- però per molt que la pobra iaia bufés la casa no es derrocava ni un granet de sorra. Però per a la meua sorpresa va agafar el bastó i va començar a pegar-li colps a l’edifici. A poc a poc es va anar derrocant l’edifici...

Jo no sabia el que estava passant i vaig cridar a la meua mare, però quan vàrem mirar pel balcó sols es podia veure a una iaia amb bastó que duia una pesada bossa de la compra a la mà.

L'endemà a les vuit passades vaig anar a mirar i vaig poder assistir a una curiosa representació de RÍNXOLS D’OR I ELS TRES ÓSSOS.

Cada vegada ix algun xiquet nou que es posa a mirar amb nosaltres totes les històries que d’alguna manera, el carrer ens pot oferir.

Selena Ciolpan Tortosa

6éB